Una matinada del mes de novembre de l'any passat un veí d'Osseja que circulava per la carretera de Puigcerdà a Perpinyà a l'alçada del coll de la Perxa, va veure amb sorpresa, com un d'aquest dos óssos travessava la carretera, a pocs metres del seu vehicle, en direcció nord. També sabem que el personal de les estacions d'esquí situades al Capcir, va equipat amb escopetes de pilotes de goma per si fes falta allunyar-los.

Entre els dies 17 i 18 del Juliol passat un semental equí de la raça Comtois anomenat Gladiator, -propietat de'n Miquel Tort veí de Caldègas-, que estava pasturant en els prats d'alçada de la Muntanya de Maurà a uns 2200 metres d'altitud, allà on neix el riu Brangolí a sobre del poblet d'Enveig, va ser atacat amb tota probabilitat, per un d'aquest óssos. Això es dedueix pel tipus de ferides que mostrava en ambdós cantons de la cara i les múltiples esgarrapades escampades pel llom i costats del cos. Però malgrat això, afortunadament es va poder salvar.

Ferida feta probablement per l'os

Aleshores, quasi sense voler ens venen al cap les següents preguntes: podem estar tranquils o hem de témer per la nostra seguretat en les sortides que fem a la plana o a la muntanya? o, què passarà amb els ramats que durant l'estiu pasturen en els prats d'alçada de les muntanyes que ens envolten?.

Per respondre a la primera pregunta podem extreure dades de l'"Estudi de la selecció de l'hàbitat de l'ós bru en el Pirineu Central, part catalana, en el marc del Projecte Life de reintroducció de l'espècie" fet per P. Sainz i J. Nunes (2000) de la Universitat Autònoma de Barcelona:

"Els óssos, durant tot l'any se'ls ha localitzat en fagedes (zones d'alimentació), avetoses (zones de refugi) i rouredes (amb ambdues funcions). A més, a la primavera freqüentaven també les avellanedes i, a la tardor, els boscos de pi negre. Van aprofitar en menor mesura zones més despoblades de vegetació, com prats, barrancs i bosc baix per alimentar-se i desplaçar-se, però no van entrar en pastures i cultius, ni tampoc en roquissers alpins. Van evitar, per suposat, llocs amb freqüent tràfec humà i poca cobertura boscosa per menjar i refugiar-se. De fet, van seleccionar zones allunyades d'entre 1000 i 2500 metres dels nuclis urbans, entre 1000 i 2000 metres de les carreteres i entre 100 i 1000 de les pistes forestals."

Per respondre a la segona pregunta hem de tenir en compte el que mengen i el mal que han fet al bestiar. Llegim en l'article de la revista "Quercus" del gener d'aquest any, i signat pels tècnics de la Generalitat -que han estat o estan a càrrec del control i seguiment dels óssos reintroduits-, el següent:

"Mitjançant l'anàlisi dels excrements recollits durant aquests anys hem comprovat que els óssos traslladats als Pirineus es van alimentar d'insectes, gramínies, bestiar i ungulats salvatges, fajes, ortigues, avajoneres, pomes i aglans. La dieta va ser, per tant, variada i els vegetals l'aliment més consumit (67%), després els insectes (19%) i, en últim lloc, els vertebrats (14%).
Entre 1996 i 2000, els óssos reintroduits i els seus descendents van depredar a Catalunya sobre 118 caps de bestiar, principalment ovelles. Es van indemnitzar 170 caps, que incloïen no només animals morts sinó també els donats per desapareguts. El cost va pujar per sobre de 4.800.000 pessetes. A més, des de 1998 es van pagar compensacions per totes les ovelles i cabres que es va estimar desaparegueren per causes no naturals en les zones on habitaven els óssos. En total 397 caps i 8.800.000 pessetes més.
S'ha d'indicar que els óssos van depredar o es van alimentar d'una mínima part dels caps desapareguts, però es va considerar com una bona mesura social i política indemnitzar-los tots per rebaixar el rebuig per part de la població local contra els animals.
Espantar els óssos amb trets a l'aire i protegir els ramats amb cercats elèctrics foren accions molt puntuals i es van fer servir quan un animal atacava amb assiduïtat un ramat. Però la campanya de foment de gossos de protecció de ramats - de la raça Muntanya dels Pirineus- que s'està fent a Catalunya i França entre els pastors i propietaris de bestiar, és la mesura més eficaç a mig i llarg termini, tal i com ha quedat demostrat en zones osseres dels Estats Units".

Una vegada llegit tot això, podem pensar que el viscut a la Cerdanya francesa obeeix a unes situacions molt puntuals i que si analitzem el comportament dels óssos en els treballs esmentats, és improbable que es repeteixin aquells fets.